El monstre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitats de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.
I així fou com després d’una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l’estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l’abominable bèstia se’n deuria sentir satisfeta, perquè deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.
Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpática, amable; bonica i elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s’oferiren per substituir-la. Però el rel, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d’anar.
I així fou com la jove doncella sortí del Castell per trobar-se amb la bèstia mentre tot el proble mirava desconsolat i afligit, com la princesa es dirigía cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, un jove cavaller, amb una brillant armadura, muntat sobre un cavall blanc, es va presentar. La doncella se’l mirà i l’advertí:
- Fugiu! Fugiu ràpidament d’aquí! Noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i nomès us vegi us devorarà.
El jove cavaller, se la mirà i li contestà.
- No patiu jove donzella. Si sóc aquí es perquè hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d’aquesta fera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada